Quantcast
Channel: Paraules Efímeres
Viewing all articles
Browse latest Browse all 76

Guitarres i guitarristes

0
0

Agafem una cadira plegable. Seiem en un punt qualsevol de qualsevol ciutat del món, del món mínimament civilitzat. Observem la gent com passa, amunt i avall. Si ens hi fixem bé, tard o d’hora acabarà passant per davant nostre un individu amb una guitarra. A la mà o penjada a l’esquena. Elèctrica, espanyola, acústica, amb estoig o amb funda. Vella, nova, cara, barata, però guitarra. La guitarra és l’instrument. La guitarra manté viva la flama de la il·lusió musical entre la humanitat. La toquen els virtuosos i els negats, els rics i els pobres. Hi ha guitarres de luthier i guitarres de tómbola. Hi ha qui en col·lecciona i en té desenes, totes penjades a la paret. Hi ha qui només en té una i només la toquen les seves mans, perquè és sagrada. És cert, hi ha guitarres sagrades, i guitarres a disposició de tothom. Hi ha una dita andalusa que, per referir-se a una persona més aviat promíscua, diu “es como la guitarra de Jaén, que todo el mundo la toca”. Ves a saber, potser hi ha en aquella província un estil autòcton fàcil de tocar. Ho investigarem. En català tenim el concepte d’ “aixafaguitarres”. És un concepte molt gràfic, terriblement descriptiu i inquietant. Hi ha guitarres en museus del rock, signades per estrelles llegendàries. Hi ha guitarres abandonades i guitarres protegides darrere metacrilats de seguretat, amb alarma antirobatori, com la “Star Guitar” dels ABBA, una guitarra de l’any en què van guanyar Eurovisió. És una guitarra que només es pot tocar dret. La van fabricar especialment per al Björn Ulvaeus, el de la cara de follet trapella. Està exposada al ABBA Museum d’Estocolm. En fi. Se’n podrien escriure rius de tinta, sobre la guitarra.

Darrera cada guitarra hi ha un guitarrista. Un guitarrista que toca com els àngels o que fa el que pot i gràcies. Geni creador o artesà humil. Hi ha tants guitarristes com perfils psicològics. Guitarristes divins, rematadament insuportables, portadors d’egos i pedaleres laberíntiques. Guitarristes empàtics, eficients, complidors i puntuals, que han allunyat centenars de cantants dels abismes del suïcidi. Guitarristes a qui només se’ls pot fer callar posant-los una partitura al davant. Guitarristes a qui, si els compres pel que valen i els vens pel que es creuen que valen, fas el negoci del segle. Vaja, que igual que hi ha gent per a tot, hi ha guitarristes per a tot.

Els guitarristes més coneguts són els de la història del Rock. Són els “guitar heroes”. No obro llista perquè no acabaria. A més, cadascú té la seva i hi hauria polèmica. El jazz té l’insuperable Pat Metheny, el captivador John Scofield, el Mític Django Reinhart, que amb dos dits amputats tocava com mai arribaran a tocar alguns ni que en tinguessin sis. Tenim en aquesta època contemporànea l’escollit Kurt Rosenwinkel. A Barcelona tenim l’Enrique Angulo, guitarrista fabulós, intel·ligent, vingut de Sanlúcar, catalanitzat i americanitzat a parts iguals. Em va confessar que en èpoques de crisi és quan té més feina. Les crisis fan molta neteja de músics mediocres, intrusistes i aprofitats. L’Enrique és un cas, entre molts, de gran talent anònim. Totes les institucions d’ensenyament musical europees i americanes tenen com a cap de departament de guitarra un guitarrista tan sensacional com desconegut pel gran públic. Hi ha molts grans guitarristes senzillament perquè hi ha molts guitarristes. Milions. És pura probabilitat.

A Catalunya s’han fet famosos alguns guitarristes nostres. També, com a tot arreu, tenim el nostre petit star sistem guitarrístic. Hem tingut un gran i malaguanyat Jordi Bonell, un Joan Vinyals, un Vicenç Solsona. Un carismàtic Max Sunyer, amb més intel·ligència que dits. I d’altres. L’ESMUC i les altres institucions superiors estan treient fornades de guitarristes -i d’altres instrumentistes, naturalment- espectaculars.

En el món del pop-rock en català fa anys que tenim un portador de talent ocult, un músic amb un talent molt efectiu, molt imbricat amb el bon gust, que és el guitarrista Josep Thió de Sopa de Cabra. És un músic que no seu a tocar la guitarra, sinó que seu a fer música amb una guitarra. N’hi ha que no hi veuen més enllà del seu nas guitarrístic. Ell no. Acompanya com s’ha d’acompanyar i fa uns solos molt musicals, molt rodons. S’adapta als estils, i no pretén que passi a l’inrevés. Quan rockeja, rockeja genuïnament. Si bascula cap al pop adapta els seus recursos a la necessitat del moment. Tot li queda agradable, polit i endreçat, amb sensació de ben tocat malgrat que no faci ni filigranes ni triples salts mortals. Va explicar en una entrevista que la seva veritable escola va ser una orquestra de ball, de les moltíssimes que hi ha en terres gironines, d’on és fill. Realment en una orquestra de ball s’aprèn. Es toquen tots els estils i s’eixamplen horitzons. Com que sol ser una feina professional, s’aprèn a ser puntual i responsabilitzar-te del teu material. Si no compleixes et fan fora. I no hi valen divismes ni egos desfermats. El que compta és que la gent balli i el client quedi content i et truqui per la festa major de l’any següent.

Per mi hi ha una cançó que resumeix molt bé el talent i el concepte musical d’en Josep Thió. És la cançó “Camins”, de Sopa de Cabra. Una cançó ben composada, estimulant i edificant. Té un acompanyament de guitarres acústiques senzill i efectiu, salpebrat amb guitarra distorsionada en segon terme, quan la peça camina. El solo és senzill, esquemàtic, però encertadíssim. Ben concebut, ben desplegat, ben conduit i ben acabat. De fet, aquest encert és aplicable a d’altres coses de la vida, per no dir a totes. A un llibre, a una casa, a una escudella, a un bon arròs, i a més coses fàcils d’imaginar.

Que passeu un bon estiu tots els que teniu l’amabilitat de venir a llegir i feu la prova de quan triga una guitarra a passar per davant dels vostres ulls.


Viewing all articles
Browse latest Browse all 76

Latest Images